Berlioz - Simfonia Fantàstica op.14, 4rt i 5è moviments

El 4rt moviment de la simfonia era en el seu orígen una marxa dels guardes dins una òpera de joventut que va escriure Berlioz, Els Jutges Francs, composada el 1826 i retocada el 1829. Dins la versió per a la simfonia, Berlioz afegeix al final de la marxa un record de la seva idea fixa: l'artista, portat a la presó per matar l'estimada, s'enrecorda d'ella en el moment fatal, però la melodia s'interromp de forma brutal pel soroll de la guillotina i el tumulte que segueix.

Versió de 1845
Quarta part
Marxa al suplici

Tenint la certesa que el seu amor és incomprès, l'artista s'enverina amb opi. La dosi, massa feble per proporcionar-li la mort, el porta a un son acompanyat de les més estranyes visions. Ell sommia que ha matat la seva estimada, que és condemnat, i conduit al suplici, i que ell assisteix a la seva pròpia execució. El seguici avança amb els sons d'una marxa, dins la qual un brugit sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final de la marxa, els quatre primers compassos de la idea fixa reapareixen com un darrer pensament d'amor interromput pel cop fatal.


Versió de 1855
Quarta part
Marxa al suplici

Ell sommia que ha matat la seva estimanda, i que és condemnat a mort, conduit al suplici. El seguici avança amb el so d'una marxa fosca i ferotge, alhora que brillant i solemne, dins la que el soroll sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final, la idea fixa reapareix un instant com un darrer pensament d'amor interromput pel cop final.




El cinquè moviment és el més provocatiu de tota la simfonia i va més enllà de tot que hom havia intentat dins el gènere fins el moment. El model més proper, és l'escena de la Gorja del Llop al final del segon acte de Freischütz de Weber, i és comparable només en part: Weber fa referència a diferents mitjans expressius -paraules, cant, melodrama, orquestra- i Berlioz només utilitza els recursos de la seva orquestra. El moviment té una forma molt lliure però està rigorosament construit. Després d'una breu introducció que centra la tonalitat (compàs 1 a 20), la idea fixa apareix una darrera vegada, però només per desaparèixer després d'una brutal paròdia musical (compassos 21 a 78). Els afers seriosos poden començar: comença el Dies Irae, després al Ronda del Sàbat, i acaba amb la inevitable reunió dels dos temes que precipita la música a una conclusió descabellada.

Versió de 1845 i de 1855
Cinquena part
Somni d'una nit de Sàbbat

Ell es veu al sàbat, al mig d'una colla horrible d'ombres, de bruixots, de monstres de totes les espècies reunits per als seus funerals. Sorolls estranys, gemecs, esclats de rialles, crits llunyans als que responen altres crits. La melodia estimada reapareix encara, però ha perdut el seu caràcter noble i tímid; no és més que un aire de danse innoble, trivial i grotesc; és ella qui ve al sàbat...Crits de joia a la seva arribada...Ella es barreja en l'orgia diabòlica...Les campanes toquen a morts, paròdia burlesca del Dies Irae, ronda del sàbat. La ronda del sàbat i el Dies Irae junts.