Ígor Stravinski, compositor rus del s.XX, va escriure utiltizant diferents estils al llarg de la seva vida. Una de les seves obres més destacades és el ballet "La consagració de la primavera; Quadres de la Rússia pagana". La coreografia va córrer de la mà de Vàtslav Nijinsli, i l'estrena a París la primavera del 1913 va sorprendre tothom. L'obra és intensament rítmica, i els moviments dels ballarins van sortir totalment del ballet clàssic. El públic assistent a l'estrena es va esvalotar, i la funció es va desenvolupar amb l'aparició de la policia francesa.
(Viquipèdia) La consagració de la primavera consisteix en una sèrie d'episodis que descriuen un salvatge ritual pagà de primavera: «... els savis ancians estan asseguts en cercle i observen la dansa que precedeix la mort de la jove que s'ofereix com a sacrifici al déu de la Primavera, amb l'objectiu de guanyar la seua benvolença», va dir Stravinski a propòsit de la imatge que li havia inspirat l'obra. Tot i que la música pot interpretar-se amb gran èxit com a peça de concert, la seua concepció fa que estiga inextricablement lligada de la dansa. L'obra esta dividida en dues parts, que comprenen les següents escenes:
Part I: Adoració de la Terra
* Introducció
* Els augurs de la Primavera (Danses de les adolescens) (Les augures printaniers, Danses des adolescentes)
* Joc del rapte (Jeu du rapt)
* Rondes primaverals (Rondes printanières)
* Joc de les tribus rivals (Jeu des cités rivales)
* Processó del Savi (Cortège du sage)
* El savi (Le sage)
* Dansa de la Terra (Danse de la terre)
Part II: El sacrifici
* Introducció
* Cercles misteriosos de les adolescents (Cercles mystérieux des adolescentes)
* Glorificació de l'elegida (Glorification de l'Élue)
* Evocació dels ancestres (Évocation des ancêtres)
* Acció ritual dels ancestres (Action rituelle des ancêtres)
* Dansa del sacrifici (L'elegida) (Danse sacrale (l'Élue))
Encara que les melodies poden semblar basades en temes folklòrics com a mitjà per a evocar els temps primitius, l'única melodia que Stravinski va reconèixer com a inspirada directament en un tema popular és la de l'inici, en primer lloc a càrrec del fagot sol. No obstant això, alguns altres temes mostren una gran similitud amb melodies populars recollides en l'Antologia Juskiewicz de música popular lituana.
Escoltem una versió de la Filarmònica de Londres dirigida pel compositor Pierre Boulez
Del 1987 tenim un documental de la direcció de Leonard Bernstein, tots els assajos que va fer amb una jove orquestra internacional. Els subtítols són en intalià i els diàlegs en anglès, francès...gaudiu del mestre:
Una mostra del ballet, al llarg dels seus quasi 100 anys de vida
El ballet que es va fer el 1970, coreografia de Maurice Béjart de 1959
I acabarem amb la versió de Disney, de Fantasia
diumenge, 29 de març del 2009
dissabte, 28 de març del 2009
Beethoven - Simfonia nº1 Do M, op.21
La primera simfonia de Beethoven va ser escrita entre 1799 i 1800, quan Beethoven estava a punt de fer els 30 anys. Encara amb un estil de finals del classicisme
"La Primera simfonia és d'alguna manera una introducció a tot el que escriurà Beethoven més tard: explora en efecte nombrosos horitzons sovint contrastats. Així, es defineix successivament com a lírica i serena (en els dos últims moviments), ombrívola i apassionada (en la introducció lenta), tensa i dramàtica (en l'Allegro inicial), i finalment patetisme (en el moviment lent). Sembla d'altra banda ser una premonició al que seran els moviments lents de les Tercera i Setena simfonies, de les quals l'abast és tanmateix tot un altre. Per al final s'inspirà en Haydn, influència particularment més evident en les execucions ràpides; de fet, el moviment més innovador d'aquest opus és el tercer, Scherzo a un temps, viu i lleuger, gènere que Beethoven s'apropiaria ràpidament en lloc del minuet tradicional." (vikipèdia).
Segons Héctor Berlioz, aquesta obra per la seva forma, pel seu estil melòdic, per la seva sobrietat, es distingeix d'altres obres de Beethoven que la succeiran en el temps. L'autor, la va escriure sota el domini de les idees de Mozart, que engrandeix una mica, i imitades en tot moment de manera ingeniosa.
Els moviments són:
1. Adagio molto. Allegro con brio.
2. Andante cantabile con moto.
3. Menuetto. Allegro molto e vivace. (De fet és un scherzo, més utilitzat per Beethoven i inventat per ell mateix)
4. Finale. Adagio, allegro molto e vivace.
Escoltem el primer moviment, amb l'orquestra Filarmònica de Israel dirigits per Zubin Metha:
Podem sentir continuament els mateixos motius imitats i desenvolupats per Beethoven.
El segon moviment, l'Adagio
Tercer moviment, el Minuet - Scherzo
I el quart, finale
Us proposo escoltar-la tot seguint la partitura, és una manera diferent de fer-ho i gaudir de la mateixa. Com tot músic, la seva evolució ve marcada per les obres que escriu i no tindríem el gran Beethoven sense aquestes obres on va fent noves exploracions que evolucionen cap al romanticisme.
"La Primera simfonia és d'alguna manera una introducció a tot el que escriurà Beethoven més tard: explora en efecte nombrosos horitzons sovint contrastats. Així, es defineix successivament com a lírica i serena (en els dos últims moviments), ombrívola i apassionada (en la introducció lenta), tensa i dramàtica (en l'Allegro inicial), i finalment patetisme (en el moviment lent). Sembla d'altra banda ser una premonició al que seran els moviments lents de les Tercera i Setena simfonies, de les quals l'abast és tanmateix tot un altre. Per al final s'inspirà en Haydn, influència particularment més evident en les execucions ràpides; de fet, el moviment més innovador d'aquest opus és el tercer, Scherzo a un temps, viu i lleuger, gènere que Beethoven s'apropiaria ràpidament en lloc del minuet tradicional." (vikipèdia).
Segons Héctor Berlioz, aquesta obra per la seva forma, pel seu estil melòdic, per la seva sobrietat, es distingeix d'altres obres de Beethoven que la succeiran en el temps. L'autor, la va escriure sota el domini de les idees de Mozart, que engrandeix una mica, i imitades en tot moment de manera ingeniosa.
Els moviments són:
1. Adagio molto. Allegro con brio.
2. Andante cantabile con moto.
3. Menuetto. Allegro molto e vivace. (De fet és un scherzo, més utilitzat per Beethoven i inventat per ell mateix)
4. Finale. Adagio, allegro molto e vivace.
Escoltem el primer moviment, amb l'orquestra Filarmònica de Israel dirigits per Zubin Metha:
Podem sentir continuament els mateixos motius imitats i desenvolupats per Beethoven.
El segon moviment, l'Adagio
Tercer moviment, el Minuet - Scherzo
I el quart, finale
Us proposo escoltar-la tot seguint la partitura, és una manera diferent de fer-ho i gaudir de la mateixa. Com tot músic, la seva evolució ve marcada per les obres que escriu i no tindríem el gran Beethoven sense aquestes obres on va fent noves exploracions que evolucionen cap al romanticisme.
divendres, 20 de març del 2009
Gabriel Fauré - Rèquiem
El compositor francès Gabriel Fauré, les seves obres, inscrites dins el tomb entre el romanticisme i els canvis estètics del s.XX, tenen unes melodies molt belles i una harmonia innovadora. Una de les més destacades és el seu Rèquiem en re m op.48, escrit entre 1887 i 1890. L'obra consta de 7 moviments, Introït et Kyrie (re menor), II. Offertoire (si menor), III. Sanctus (Mi bemoll Major), IV. Pie Jesu (Si bemoll Major), V. Agnus Dei et Lux Aeterna (Fa Major),
VI. Libera me (re menor)i VII. In Paradisum (Re Major). El text és en llatí, tret del Kyrie en grec, i la instrumentació va variar al llarg del temps. Fauré va escriure tres versions:
Trobarem la versió sencera en aquesta adreça.
I Introitus et Kyrie
II Offertorie
III Sanctus
Una interpretació pel Kings College, cor infantil
IV Pie Jesu
IV i V Agnus Dei et Lux Aeterna, pel Kings College
VI Libera me
VII In Paradissu, versió de cor mixt i del Kings College
Fa molts anys va tenir l'ocasió de cantar aquest Rèquiem, i la sensació d'aquest darrer moviment, en tonalitat Major, contrastant amb l'inici de la missa, i la sensació d'eteri que dóna aquesta música no l'he pogut oblidar.
VI. Libera me (re menor)i VII. In Paradisum (Re Major). El text és en llatí, tret del Kyrie en grec, i la instrumentació va variar al llarg del temps. Fauré va escriure tres versions:
- la primera per a cor mixt, solo de nen o soprano, arpa, timbales, orgue i corda
- la segona, retocada el 1893 (amb els set moviments, l'anterior només en tenia cinc), on afegeix un baríton, 4 trompes, 2 trompetes i 3 trombons
- i la darrera, possiblement arranjada perun alumne, amb una instrumentació més completa: cor mixt, solo de soprano, solo de baríton, 2 flautes, 2 clarinets, 2 fagots, 4 trompes, 2 trompetes, 3 trombons, timbales, arpa, orgue i corda (amb una secció de violins però dues de violes i violoncels)
Trobarem la versió sencera en aquesta adreça.
I Introitus et Kyrie
II Offertorie
III Sanctus
Una interpretació pel Kings College, cor infantil
IV Pie Jesu
IV i V Agnus Dei et Lux Aeterna, pel Kings College
VI Libera me
VII In Paradissu, versió de cor mixt i del Kings College
Fa molts anys va tenir l'ocasió de cantar aquest Rèquiem, i la sensació d'aquest darrer moviment, en tonalitat Major, contrastant amb l'inici de la missa, i la sensació d'eteri que dóna aquesta música no l'he pogut oblidar.
dimecres, 18 de març del 2009
Beethoven - Simfonia nº6 op.68
Ha arribat el moment de les simfonies de Beethoven, i començarem per la sisena, en Fa Major, escrita el 1808. Sota el títol "Records de la vida campestre", Beethoven va escriure els 5 moviments d'aquesta simfonia trencant amb l'estructura clàssica. Podem parlar de música programàtica degut als comentaris del compositor que acompanyan cada moviment, tot i que ell parla més de sentiments que no d'escenes concretes o d'un guió com seria propi de la música de programa.
El primer moviment, Erwachen heiterer Empfindungen bei der Ankunft auf dem Lande (Despertar d'alegres sentiments amb l'arribada al camp): Allegro ma non troppo
Segon moviment, Szene am Bach (Escena al rierol): Andante molto mosso
Tercer moviment, Lustiges Zusammensein der Landleute (Alegre reunió de camperols): Allegro
Quart moviment, Gewitter. Sturm (Llampec. Tempesta): Allegro
Cinquè moviment, Hirtengesang. Frohe und dankbare Gefühle nach dem Sturm (Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta): Allegretto
Aquest cinquè moviment és el que ens interessa treballar com a tema d'educació de l'oïda: compàs de 6/8, tonalitat Fa M, comencem amb un la3.
Podreu trobar la partitura sencera, d'orquestra i reducció a piano.
Walt Disney, en el seu projecte de la pel·lícula Fantasia de 1940, i restaurada diverses vegades fins a la versió final de celebració de l'any 2000, utilitza fragments d'obres clàssiques acompanyades de la inspiració dels seus dibuixants. En un prinicpi, el projecte havia de sortir regularment i donar color a molta música, però finalment ha quedat reduït fins al moment a Fantasia i Fantasia 2000.
Disney, en la primera versió, ja va incloure la sisena simfonia de Beethoven interpretada per l'Orquestra de Filadèlfia i dirigits per Leopold Stokowski. Un cop escoltada la peça, resulta encantador veure els faunos, Bacus, els unicornis, els centaures i molts altres sers mitològics o imaginaris dansant amb la música de Beethoven.
El primer moviment, Erwachen heiterer Empfindungen bei der Ankunft auf dem Lande (Despertar d'alegres sentiments amb l'arribada al camp): Allegro ma non troppo
Segon moviment, Szene am Bach (Escena al rierol): Andante molto mosso
Tercer moviment, Lustiges Zusammensein der Landleute (Alegre reunió de camperols): Allegro
Quart moviment, Gewitter. Sturm (Llampec. Tempesta): Allegro
Cinquè moviment, Hirtengesang. Frohe und dankbare Gefühle nach dem Sturm (Cant dels pastors. Acció de gràcies després de la tempesta): Allegretto
Aquest cinquè moviment és el que ens interessa treballar com a tema d'educació de l'oïda: compàs de 6/8, tonalitat Fa M, comencem amb un la3.
Podreu trobar la partitura sencera, d'orquestra i reducció a piano.
Walt Disney, en el seu projecte de la pel·lícula Fantasia de 1940, i restaurada diverses vegades fins a la versió final de celebració de l'any 2000, utilitza fragments d'obres clàssiques acompanyades de la inspiració dels seus dibuixants. En un prinicpi, el projecte havia de sortir regularment i donar color a molta música, però finalment ha quedat reduït fins al moment a Fantasia i Fantasia 2000.
Disney, en la primera versió, ja va incloure la sisena simfonia de Beethoven interpretada per l'Orquestra de Filadèlfia i dirigits per Leopold Stokowski. Un cop escoltada la peça, resulta encantador veure els faunos, Bacus, els unicornis, els centaures i molts altres sers mitològics o imaginaris dansant amb la música de Beethoven.
dimarts, 17 de març del 2009
Frederic Chopin - Nocturns
Seguint amb els nocturns, l'evolució de Field cap a Chopin els dota d'una sensibilitat extrema. Les peces escrites per Chopin, 21 nocturns, alguns editats pòstumament, són d'una bellesa indiscutible. Els podrem escoltar interpretats per grans pianistes com Claudio Arrau, Vladimir Horowitz, Aldo Ciccolini, Maurizio Pollini, Maria Joao Pires, Krystian Zimerman o Arthur Rubinstein.
Nocturn op.9 nº1, Si bemoll Major, Rubinstein
Nocturn op.9 nº2, Mi bemoll Major, Rubinstein
Nocturn op.9 nº3, Si Major, Rubinstein
Nocturn op.15 nº1, Fa Major, Claudio Arrau
Nocturn op.15 nº2, Fa sostingut Major, Zimerman
Nocturn op.15 nº3, sol menor, Arrau
Nocturn op.27 nº1, do sostingut menor, Rubinstein
Nocturn op.27 nº2, Re bemoll Major, Arrau
Nocturn op.32 nº1, Si Major, Rubinstein
Nocturn op.32 nº2, La bemoll Major, Maria Joao Pires
Nocturn op.37 nº1, sol menor, Arrau
Nocturn op.37 nº2, Sol Major, Arrau
Nocturn op.48 nº1, do menor, Rubinstein
Nocturn op. 48 nº2, fa sostingut menor, Pollini
Nocturn op.55 nº1, fa menor, Pires
Nocturn op.55 nº2, Mi bemoll Major, Pollini
Nocturn op.62 nº1, Si Major, Ciccolini
Nocturn op.62 nº2, Mi Major, Arrau
Nocturn op.72, mi menor, Horowitz
Nocturn pòstum do menor
Nocturn pòstum den do sostingut menor, utilizat com a banda sonora de la pel·lícula El pianista de Roman Polansky, interpretat per Janusz Olejniczak
Nocturn op.9 nº1, Si bemoll Major, Rubinstein
Nocturn op.9 nº2, Mi bemoll Major, Rubinstein
Nocturn op.9 nº3, Si Major, Rubinstein
Nocturn op.15 nº1, Fa Major, Claudio Arrau
Nocturn op.15 nº2, Fa sostingut Major, Zimerman
Nocturn op.15 nº3, sol menor, Arrau
Nocturn op.27 nº1, do sostingut menor, Rubinstein
Nocturn op.27 nº2, Re bemoll Major, Arrau
Nocturn op.32 nº1, Si Major, Rubinstein
Nocturn op.32 nº2, La bemoll Major, Maria Joao Pires
Nocturn op.37 nº1, sol menor, Arrau
Nocturn op.37 nº2, Sol Major, Arrau
Nocturn op.48 nº1, do menor, Rubinstein
Nocturn op. 48 nº2, fa sostingut menor, Pollini
Nocturn op.55 nº1, fa menor, Pires
Nocturn op.55 nº2, Mi bemoll Major, Pollini
Nocturn op.62 nº1, Si Major, Ciccolini
Nocturn op.62 nº2, Mi Major, Arrau
Nocturn op.72, mi menor, Horowitz
Nocturn pòstum do menor
Nocturn pòstum den do sostingut menor, utilizat com a banda sonora de la pel·lícula El pianista de Roman Polansky, interpretat per Janusz Olejniczak
dilluns, 16 de març del 2009
John Field - Nocturns
El pianista i compositor John Field és un d'aquests personatges curiosos de la història de la música. Alumne de Clementi, pianista i constructor de pianos, era utiltizat per aquest per mostrar les possibilitats del seus instruments. La seva agilitat i expressió li van valdre molta popularitat, i posteriorment va ser admirat també per les seves composicions, sobretot les sonates per a piano i els nocturns. Aquests darrers, admirats per pianistes com el propi Chopin, tant per la seva bellesa com per la interpretació de Field, són les peces que van influenciar en l'estil del gran compositor polonès.
Field va viatjar a Rússia de la mà de Clementi per vendre els seus pianos, i allà va despertar tanta admiració que va decidir quedar-s'hi i passar la seva vida entre Sant Petersburg i Moscú, composant i interpretant la seva música.
Escoltem els nocturns:
Nº1 en Mi bemoll Major, Molto Moderato
Nº2 en do menor, Moderato e Molto Espressivo
Nº3 en La bemoll Major, Un Poco Allegretto
Nº4 en La Major, Poco Adagio
Nº5 en Si bemoll Major, Cantabile, Assai Lento
Nº6 en Fa Major, Andante Tranquillo
Nº7 en Do Major, Moderato
Nº8 en La Major, Andante
Nº9 en Mi bemoll Major, Andante Spianato
Nº10 en mi menor, Adagio
Nº11 en Mi bemoll Major, Moderato
Nº12 en Sol Major, Lento
Nº13 en re menor, Lento
Nº14 en Do Major, Molto Moderato
Nº15 en Do Major, Molto Moderato
Nº16 en Fa Major, Molto Moderato
Nº17 en Mi Major, Andante con Moto
Nº18 en Mi Major, Allegro
Són peces que resulten agradables a l'oïda, senzilles i amb un acompanyament arpegiat sota una melodia molt cantabile.
Field va viatjar a Rússia de la mà de Clementi per vendre els seus pianos, i allà va despertar tanta admiració que va decidir quedar-s'hi i passar la seva vida entre Sant Petersburg i Moscú, composant i interpretant la seva música.
Escoltem els nocturns:
Nº1 en Mi bemoll Major, Molto Moderato
Nº2 en do menor, Moderato e Molto Espressivo
Nº3 en La bemoll Major, Un Poco Allegretto
Nº4 en La Major, Poco Adagio
Nº5 en Si bemoll Major, Cantabile, Assai Lento
Nº6 en Fa Major, Andante Tranquillo
Nº7 en Do Major, Moderato
Nº8 en La Major, Andante
Nº9 en Mi bemoll Major, Andante Spianato
Nº10 en mi menor, Adagio
Nº11 en Mi bemoll Major, Moderato
Nº12 en Sol Major, Lento
Nº13 en re menor, Lento
Nº14 en Do Major, Molto Moderato
Nº15 en Do Major, Molto Moderato
Nº16 en Fa Major, Molto Moderato
Nº17 en Mi Major, Andante con Moto
Nº18 en Mi Major, Allegro
Són peces que resulten agradables a l'oïda, senzilles i amb un acompanyament arpegiat sota una melodia molt cantabile.
diumenge, 15 de març del 2009
Camille Saint Saëns - Dansa Macabra, poema simfònic, op. 40
Diu la llegenda que a mitja nit apareix la mort als cementiris tocant el violí convidant a que els morts surtin de les seves tombes i comencin a dansar.
Camille Saint-Saëns, compositor francès del romanticisme, us poso una cita extreta de la wikipèdia: Saint-Saëns va iniciar la seua carrera de compositor com un pioner, introduint a França el poema simfònic i constituint-se en paladí de la música de l'avenir de Liszt i de Wagner, en una època en què Bach i Mozart eren els models de referència. Va representar la personificació de la modernitat artística entre la dècada de 1850 i la de 1860, però després es va transformar en un dur, i de vegades desagradable, reaccionari. A les primeries del Segle XX, Saint-Saëns era ja un ultraconservador que lluitava contra la influència de Debussy i Richard Strauss. Però això no resulta sorprenent tenint en compte que la carrera de Saint-Saëns va començar quan Chopin i Mendelssohn eren al cim del seu èxit, i va concloure quan el jazz començava a difondre's; encara avui, aquesta imatge d'home irritable és la prevalent.
D'un poema simfònic és del que parlarem avui, la Dansa Macabra, escrita el 1874, utiltizant un text del poeta Henri Cazalis basat en una antiga superstició francesa. Trobareu el text en anglès a la pàgina de la wikipèdia i en aquest bloc una bona explicació del poema simfònic. La partitura i curisositats les podeu trobar aquí.
Escoltem la peça original de Saint-Saëns
Hi ha diverses transcripcions de la peça per a piano, us proposo escoltar la següent que té una bona sonoritat
Aquesta versió no té tan bon so, però podem veure el pianista en acció, i això sí que val la pena
Com podeu veure si remeneu una mica per la informació que us he donat, aquesta dansa s'ha utiltizat com a banda sonora de diverses produccions.
Una dansa d'esquelets relacionada amb Disney
L'original del Disney el 1929, Silly Simphony
I un altre vídeo de Disney, dels inicis, 1929, La casa encantada
Imatges de la pel·lícula Malson abans de Nadal amb la música de Saint-Saëns
I finalment, la dansa amb ballet, patinatge sobre gel
Camille Saint-Saëns, compositor francès del romanticisme, us poso una cita extreta de la wikipèdia: Saint-Saëns va iniciar la seua carrera de compositor com un pioner, introduint a França el poema simfònic i constituint-se en paladí de la música de l'avenir de Liszt i de Wagner, en una època en què Bach i Mozart eren els models de referència. Va representar la personificació de la modernitat artística entre la dècada de 1850 i la de 1860, però després es va transformar en un dur, i de vegades desagradable, reaccionari. A les primeries del Segle XX, Saint-Saëns era ja un ultraconservador que lluitava contra la influència de Debussy i Richard Strauss. Però això no resulta sorprenent tenint en compte que la carrera de Saint-Saëns va començar quan Chopin i Mendelssohn eren al cim del seu èxit, i va concloure quan el jazz començava a difondre's; encara avui, aquesta imatge d'home irritable és la prevalent.
D'un poema simfònic és del que parlarem avui, la Dansa Macabra, escrita el 1874, utiltizant un text del poeta Henri Cazalis basat en una antiga superstició francesa. Trobareu el text en anglès a la pàgina de la wikipèdia i en aquest bloc una bona explicació del poema simfònic. La partitura i curisositats les podeu trobar aquí.
Escoltem la peça original de Saint-Saëns
Hi ha diverses transcripcions de la peça per a piano, us proposo escoltar la següent que té una bona sonoritat
Aquesta versió no té tan bon so, però podem veure el pianista en acció, i això sí que val la pena
Com podeu veure si remeneu una mica per la informació que us he donat, aquesta dansa s'ha utiltizat com a banda sonora de diverses produccions.
Una dansa d'esquelets relacionada amb Disney
L'original del Disney el 1929, Silly Simphony
I un altre vídeo de Disney, dels inicis, 1929, La casa encantada
Imatges de la pel·lícula Malson abans de Nadal amb la música de Saint-Saëns
I finalment, la dansa amb ballet, patinatge sobre gel
dissabte, 14 de març del 2009
Scubert - Sonata per arpeggione en la m, D 821
Aquesta sonata escrita el 1824 és pràcicament la única que tenim per a aquest instrument. Es tracta d'una barreja entre la guitarra i el violonce, de 6 cordes afinades com la guitarra i que de corda fregada amb arc, semblant a la viola de gamba. Schubert la va escriure mentre estava composant el quartet La mort i la donzzella, quan estava en un dels estats avançats de la sífilis que el duria a la mort. La sonata va ser publicada pòstumament el 1871, quan aquest instrument ja pràcticament havia desaparegut. Normalment, s'interpereta transcrita per a violoncel o viola, tot i la diferència de tessitura i les dificultats que això comporta.
La sonata té tres moviments, Allegro moderato, Adagio i Allegretto. Us proposo escoltar dues versions, la primera amb el violoncelista Miklós Perényi i el pianista András Schif.
I la segona interpretada per Martha Argerich al piano i Yuri Bashmet a la viola.
De tota manera, la versió que més m'agrada i que no he pogut trobar en vídeo us la proposo ara, amb Mstislav Rostropovich al violoncel i Benjamin Britten al piano, no us la perdeu...
Podeu trobar una trascripció de la peça aquí.
divendres, 13 de març del 2009
Berlioz - Simfonia Fantàstica op.14, 4rt i 5è moviments
El 4rt moviment de la simfonia era en el seu orígen una marxa dels guardes dins una òpera de joventut que va escriure Berlioz, Els Jutges Francs, composada el 1826 i retocada el 1829. Dins la versió per a la simfonia, Berlioz afegeix al final de la marxa un record de la seva idea fixa: l'artista, portat a la presó per matar l'estimada, s'enrecorda d'ella en el moment fatal, però la melodia s'interromp de forma brutal pel soroll de la guillotina i el tumulte que segueix.
Versió de 1845
Quarta part
Marxa al suplici
Tenint la certesa que el seu amor és incomprès, l'artista s'enverina amb opi. La dosi, massa feble per proporcionar-li la mort, el porta a un son acompanyat de les més estranyes visions. Ell sommia que ha matat la seva estimada, que és condemnat, i conduit al suplici, i que ell assisteix a la seva pròpia execució. El seguici avança amb els sons d'una marxa, dins la qual un brugit sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final de la marxa, els quatre primers compassos de la idea fixa reapareixen com un darrer pensament d'amor interromput pel cop fatal.
Versió de 1855
Quarta part
Marxa al suplici
Ell sommia que ha matat la seva estimanda, i que és condemnat a mort, conduit al suplici. El seguici avança amb el so d'una marxa fosca i ferotge, alhora que brillant i solemne, dins la que el soroll sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final, la idea fixa reapareix un instant com un darrer pensament d'amor interromput pel cop final.
El cinquè moviment és el més provocatiu de tota la simfonia i va més enllà de tot que hom havia intentat dins el gènere fins el moment. El model més proper, és l'escena de la Gorja del Llop al final del segon acte de Freischütz de Weber, i és comparable només en part: Weber fa referència a diferents mitjans expressius -paraules, cant, melodrama, orquestra- i Berlioz només utilitza els recursos de la seva orquestra. El moviment té una forma molt lliure però està rigorosament construit. Després d'una breu introducció que centra la tonalitat (compàs 1 a 20), la idea fixa apareix una darrera vegada, però només per desaparèixer després d'una brutal paròdia musical (compassos 21 a 78). Els afers seriosos poden començar: comença el Dies Irae, després al Ronda del Sàbat, i acaba amb la inevitable reunió dels dos temes que precipita la música a una conclusió descabellada.
Versió de 1845 i de 1855
Cinquena part
Somni d'una nit de Sàbbat
Ell es veu al sàbat, al mig d'una colla horrible d'ombres, de bruixots, de monstres de totes les espècies reunits per als seus funerals. Sorolls estranys, gemecs, esclats de rialles, crits llunyans als que responen altres crits. La melodia estimada reapareix encara, però ha perdut el seu caràcter noble i tímid; no és més que un aire de danse innoble, trivial i grotesc; és ella qui ve al sàbat...Crits de joia a la seva arribada...Ella es barreja en l'orgia diabòlica...Les campanes toquen a morts, paròdia burlesca del Dies Irae, ronda del sàbat. La ronda del sàbat i el Dies Irae junts.
Versió de 1845
Quarta part
Marxa al suplici
Tenint la certesa que el seu amor és incomprès, l'artista s'enverina amb opi. La dosi, massa feble per proporcionar-li la mort, el porta a un son acompanyat de les més estranyes visions. Ell sommia que ha matat la seva estimada, que és condemnat, i conduit al suplici, i que ell assisteix a la seva pròpia execució. El seguici avança amb els sons d'una marxa, dins la qual un brugit sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final de la marxa, els quatre primers compassos de la idea fixa reapareixen com un darrer pensament d'amor interromput pel cop fatal.
Versió de 1855
Quarta part
Marxa al suplici
Ell sommia que ha matat la seva estimanda, i que és condemnat a mort, conduit al suplici. El seguici avança amb el so d'una marxa fosca i ferotge, alhora que brillant i solemne, dins la que el soroll sord de passos greus succeeix sense transició als esclats més sorollosos. Al final, la idea fixa reapareix un instant com un darrer pensament d'amor interromput pel cop final.
El cinquè moviment és el més provocatiu de tota la simfonia i va més enllà de tot que hom havia intentat dins el gènere fins el moment. El model més proper, és l'escena de la Gorja del Llop al final del segon acte de Freischütz de Weber, i és comparable només en part: Weber fa referència a diferents mitjans expressius -paraules, cant, melodrama, orquestra- i Berlioz només utilitza els recursos de la seva orquestra. El moviment té una forma molt lliure però està rigorosament construit. Després d'una breu introducció que centra la tonalitat (compàs 1 a 20), la idea fixa apareix una darrera vegada, però només per desaparèixer després d'una brutal paròdia musical (compassos 21 a 78). Els afers seriosos poden començar: comença el Dies Irae, després al Ronda del Sàbat, i acaba amb la inevitable reunió dels dos temes que precipita la música a una conclusió descabellada.
Versió de 1845 i de 1855
Cinquena part
Somni d'una nit de Sàbbat
Ell es veu al sàbat, al mig d'una colla horrible d'ombres, de bruixots, de monstres de totes les espècies reunits per als seus funerals. Sorolls estranys, gemecs, esclats de rialles, crits llunyans als que responen altres crits. La melodia estimada reapareix encara, però ha perdut el seu caràcter noble i tímid; no és més que un aire de danse innoble, trivial i grotesc; és ella qui ve al sàbat...Crits de joia a la seva arribada...Ella es barreja en l'orgia diabòlica...Les campanes toquen a morts, paròdia burlesca del Dies Irae, ronda del sàbat. La ronda del sàbat i el Dies Irae junts.
dijous, 12 de març del 2009
Berlioz - Simfonia Fantàstica, op.14 - 2on i 3er moviments
Seguim amb la simfonia de Berlioz. El segon moviment és un vals elegant amb forma rondó. La instrumentació és alhora delicada i brillant, la utilització de dues arpes, instrument al que Berlioz era afeccionat, dóna a la música un caràcter de brillantor
Versió de 1845:
Segona part
Un ball
L'artista passa per circunstàncies diverses, de l'agitació d'una festa, a la tranquil·litat contemplativa de la natura; però a tot arreu, a la ciutat, als camps, la imatge estimada se li apareix i inquieta la seva ànima.
Versió de 1855
Segona part
Un ball
Ell retrova la seva estimada enmig d'una festa brillant.
El tercer moviment és el cor de la simfonia i el punt àlgid del drama. Del món real dels tres primers moviments ens desplacem cap al món de malsons dels dos darrers. El tema principal d'aquest tercer moviment havia estat ja utilitzat per Berlioz a la seva Missa Solemne dins el Gratias. Però dins la simfonia, la mateixa melodia en Fa en comptes de Mi, té desenvolupaments molt més llargs; de fet, tot el moviment són una sèrie de variacions d'aquest tema. Aquest moviment es considera un homenatge a Beethoven i la seva simfonia pastoral, nº6, ja que el descobriment de la música d'aquest el 1828 és el que inclina Berlioz vers la música simfònica.
Versió de 1845
Tercera part
Escena als camps
Trobant-se una tarda a la campanya, sent en la llunyania dos pastors de vaques dialogant; aquest duo pastoral, el lloc de l'escena, el lleuger xiuxiugeix dels arbres moguts pel vent, algunes esperances que ell ha cencebut amb el temps, tot li porta una pau desacostumada al cor, a donar un aspecte més rialler a les seves idees. El músic reflexiona sobre el seu aïllament; ell espera no restar més sol aviat... Però si ella l'enganya!... Aquesta espurna d'esperança i de por, aquestes idees bonhumorades, torbades per alguns negres presentiments, formen el subjecte de l'adagio. Finalment, un dels pastors parla, l'altre no respond...Trons llunyans...solitud...silenci...
Versió de 1855
Tercera part
Escena als camps
Una tarda d'estiu a la campanya, sent parlar dos pastors de vaques; aquest duo pastoril, el lloc de l'escena, el lleuger xiuxiugeix dels arbres moguts pel vent, les esperances que ha anat concebint, tot el porta a un estat de pau inesperat, a donar a les seves idees un color més rialler; però ella apareix de nou, el seu cor ds'encongeix, dolorosos presentiments l'agiten: si ella l'enganya...Un dels pastors reprèn la seva melodia, l'altre no respòn. El sol s'amaga...sorolls llunyans de tempesta...solitud...silenci...
Versió de 1845:
Segona part
Un ball
L'artista passa per circunstàncies diverses, de l'agitació d'una festa, a la tranquil·litat contemplativa de la natura; però a tot arreu, a la ciutat, als camps, la imatge estimada se li apareix i inquieta la seva ànima.
Versió de 1855
Segona part
Un ball
Ell retrova la seva estimada enmig d'una festa brillant.
El tercer moviment és el cor de la simfonia i el punt àlgid del drama. Del món real dels tres primers moviments ens desplacem cap al món de malsons dels dos darrers. El tema principal d'aquest tercer moviment havia estat ja utilitzat per Berlioz a la seva Missa Solemne dins el Gratias. Però dins la simfonia, la mateixa melodia en Fa en comptes de Mi, té desenvolupaments molt més llargs; de fet, tot el moviment són una sèrie de variacions d'aquest tema. Aquest moviment es considera un homenatge a Beethoven i la seva simfonia pastoral, nº6, ja que el descobriment de la música d'aquest el 1828 és el que inclina Berlioz vers la música simfònica.
Versió de 1845
Tercera part
Escena als camps
Trobant-se una tarda a la campanya, sent en la llunyania dos pastors de vaques dialogant; aquest duo pastoral, el lloc de l'escena, el lleuger xiuxiugeix dels arbres moguts pel vent, algunes esperances que ell ha cencebut amb el temps, tot li porta una pau desacostumada al cor, a donar un aspecte més rialler a les seves idees. El músic reflexiona sobre el seu aïllament; ell espera no restar més sol aviat... Però si ella l'enganya!... Aquesta espurna d'esperança i de por, aquestes idees bonhumorades, torbades per alguns negres presentiments, formen el subjecte de l'adagio. Finalment, un dels pastors parla, l'altre no respond...Trons llunyans...solitud...silenci...
Versió de 1855
Tercera part
Escena als camps
Una tarda d'estiu a la campanya, sent parlar dos pastors de vaques; aquest duo pastoril, el lloc de l'escena, el lleuger xiuxiugeix dels arbres moguts pel vent, les esperances que ha anat concebint, tot el porta a un estat de pau inesperat, a donar a les seves idees un color més rialler; però ella apareix de nou, el seu cor ds'encongeix, dolorosos presentiments l'agiten: si ella l'enganya...Un dels pastors reprèn la seva melodia, l'altre no respòn. El sol s'amaga...sorolls llunyans de tempesta...solitud...silenci...
dimecres, 11 de març del 2009
Berlioz - Simfonia Fantàstica, op.14 - 1er moviment, Somnis i passions.
Hector Berlioz, compositor francès del romanticisme per excel·lència, fa 3 dies va ser el 140è aniversari de la seva mort (8 de març de 1869). Amic de Dumas, Hugo i Balzac, va viure i sentir el romanticisme com cap altre compositor francès. La seva simfonia fantàstica, acabada amb 27 anys, descriu l'estat de bogeria que un amor incomprès més el rebuig de la seva música i sensibilitat. Aquesta simfonia entra dins el món de la música programàtica, de fet, està considerada una de les primeres obres d'aquest estil. El mateix Berlioz va ser el creador del text que acompanya la música i ens situa en el món misteriós i turmentat del compositor. Sota el títol Rêveries - Passions (Somnis i passions): Largo, Do menor - Allegro agitato e appassionato assai, Do Major, ens presenta aquest primer moviment. En les interpretacions que va fer el mateix autor, el 1845 i 1855, les anotacions al programa varien una mica. A continuació podeu llegir-les (traducció aproximada del francès):
Versió de 1845
Preàmbul
El compositor té l'objectiu de desenvolupar, amb la seva música, diferents situacions de la vida d'un artista. El desenvolupament de l'acció musical, sense lús de la paraula, necessita ser explicat abans. Aquest programa (cal donar-lo a l'auditori quan s'interpreti aquesta peça, és imprescindible per a la comprensió dramàtica de l'obra) s'ha d'interpretar com el text parlat d'una òpera, per tal d'ajudar a desenvolupar i entendre els fragments musicals, ja que ens dóna el caràcter i l'expressió.
Première partie (primera part)
Rêveries, passions (Somnis i passions)
L'autor suposa que un jove músic, afectat de la malaltia moral que un escriptor cèlebre anomena la vague des passions, veu per primera vegada una dama que reuneix tots els encants del ser ideal que la seva imaginació sommia, i queda perdudament enamorat. Per uns fets estranys, la imatge estimada es presenta a l'artista lligada a una idea musical, dins la qual troba un cert caràcter passional, però noble i tímid com el que ell té per l'objecte del seu amor.
Aquest reflex melòdic amb el seu model el persegueix sense descans com una doble idea fixa. Aquesta és la raó de l'aparició constant, dins tots els fragments de la simfonia, de la melodia que inicia el primer allegro. El pas d'aquest estat de somni melancòlic, interromput per alguns accessos de joia sense motiu, tenen quelcom d'una passió delirant, amb els seus moments de furor, de gelosia, els retorns a la tendresa, els laments, els consols religiosos, és el subjecte del primer fragment musical.
Versió de 1855
Preàmbul
El següent programa s'ha de distribuir a l'auditori cada vegada que la simfonia fantàstica s'interpreti dramàticament i seguit en consequència del monodrama de Lélio que acaba i completa l'episodi de la vida d'un artista. En tot cas, l'orquestra invisible es col·locarà a l'escenari d'un teatre darrera el teló. Si s'interpreta la simfonia sola en un concert, aquesta disposició no serà necessària: es pot distribuir el programa, i conservar només el títol dels 5 fragments; la simfonia (això espera l'autor) pot oferir per si sola un interès musical independent de tota intenció dramàtica.
Programa de la simfonia
Un jove músic d'una sensibilitat malatissa i una imaginació ardent, s'enverina amb opi en un excés de desesperació amorosa. La dosis de narcòtic, massa feble per a donar-li la mort, el submergeix dins un son pesat acompanyat de les més estranyes visions, mentre les seves sensacions, els seus sentiments, els seus records es tradueixen al seu cervell malalt en pensaments i imatges musicals. La dama estimada es converteix en una melodia i com una idea fixa que ell troba i escolta a tot arreu.
Première partie (primera part)
Rêveries, passions (xomnis, passions)
Ell s'enrecorda dels sentiments transtornats que li provoca l'estimada, la promesa de les passions, les melanconies, les joies sense motiu que ell sentia abans d'haver vist aquella que ell estima; després l'amor volcànic que ella li inspira de cop, les seves angoixes delirants, la gelosia i la ràbia, el retorn a la tendresa, el consol religiós.
Segons les memòries del propi compositor, la melodia que domina aquest primer moviment de forma obsessiva prové d'una obra de joventud, d'un poema musicat dels seus moments més tristos i angoixats d'amor:
Je vais donc quitter pour jamais (Ho deixaré per sempre)
Mon doux pays, ma douce amie, (El meu dolç país, la meva ànima)
Loin d’eux je vais traîner ma vie (Lluny d'ells portaré la meva vida)
Dans les pleurs et dans les regrets! (En els plors i les enyorances!)
Fleuve dont j’ai vu l’eau limpide, (Riu del que jo he vist les aigües cristal·lines)
Pour réfléchir ses doux attraits, (Per reflectir la seva dolça atracció)
Suspendre sa course rapide, (Suspendre la seva ràpida cursa)
Je vais vous quitter pour jamais. (Us deixaré per sempre)
Aquest primer moviment, allegro, té forma sonata, tot i no tenir pròpiament un tema B; després del desenvolupament tempestuós del tema, l'allegro acaba amb un recordatori del començament de la simfonia.
Veiem i escoltem-ne una interpretació de la NHK Symphony Orchestra de Tokyo dirigida pel director suís Charles Dutoit
Podeu veure la partitura sencera:
Versió de 1845
Preàmbul
El compositor té l'objectiu de desenvolupar, amb la seva música, diferents situacions de la vida d'un artista. El desenvolupament de l'acció musical, sense lús de la paraula, necessita ser explicat abans. Aquest programa (cal donar-lo a l'auditori quan s'interpreti aquesta peça, és imprescindible per a la comprensió dramàtica de l'obra) s'ha d'interpretar com el text parlat d'una òpera, per tal d'ajudar a desenvolupar i entendre els fragments musicals, ja que ens dóna el caràcter i l'expressió.
Première partie (primera part)
Rêveries, passions (Somnis i passions)
L'autor suposa que un jove músic, afectat de la malaltia moral que un escriptor cèlebre anomena la vague des passions, veu per primera vegada una dama que reuneix tots els encants del ser ideal que la seva imaginació sommia, i queda perdudament enamorat. Per uns fets estranys, la imatge estimada es presenta a l'artista lligada a una idea musical, dins la qual troba un cert caràcter passional, però noble i tímid com el que ell té per l'objecte del seu amor.
Aquest reflex melòdic amb el seu model el persegueix sense descans com una doble idea fixa. Aquesta és la raó de l'aparició constant, dins tots els fragments de la simfonia, de la melodia que inicia el primer allegro. El pas d'aquest estat de somni melancòlic, interromput per alguns accessos de joia sense motiu, tenen quelcom d'una passió delirant, amb els seus moments de furor, de gelosia, els retorns a la tendresa, els laments, els consols religiosos, és el subjecte del primer fragment musical.
Versió de 1855
Preàmbul
El següent programa s'ha de distribuir a l'auditori cada vegada que la simfonia fantàstica s'interpreti dramàticament i seguit en consequència del monodrama de Lélio que acaba i completa l'episodi de la vida d'un artista. En tot cas, l'orquestra invisible es col·locarà a l'escenari d'un teatre darrera el teló. Si s'interpreta la simfonia sola en un concert, aquesta disposició no serà necessària: es pot distribuir el programa, i conservar només el títol dels 5 fragments; la simfonia (això espera l'autor) pot oferir per si sola un interès musical independent de tota intenció dramàtica.
Programa de la simfonia
Un jove músic d'una sensibilitat malatissa i una imaginació ardent, s'enverina amb opi en un excés de desesperació amorosa. La dosis de narcòtic, massa feble per a donar-li la mort, el submergeix dins un son pesat acompanyat de les més estranyes visions, mentre les seves sensacions, els seus sentiments, els seus records es tradueixen al seu cervell malalt en pensaments i imatges musicals. La dama estimada es converteix en una melodia i com una idea fixa que ell troba i escolta a tot arreu.
Première partie (primera part)
Rêveries, passions (xomnis, passions)
Ell s'enrecorda dels sentiments transtornats que li provoca l'estimada, la promesa de les passions, les melanconies, les joies sense motiu que ell sentia abans d'haver vist aquella que ell estima; després l'amor volcànic que ella li inspira de cop, les seves angoixes delirants, la gelosia i la ràbia, el retorn a la tendresa, el consol religiós.
Segons les memòries del propi compositor, la melodia que domina aquest primer moviment de forma obsessiva prové d'una obra de joventud, d'un poema musicat dels seus moments més tristos i angoixats d'amor:
Je vais donc quitter pour jamais (Ho deixaré per sempre)
Mon doux pays, ma douce amie, (El meu dolç país, la meva ànima)
Loin d’eux je vais traîner ma vie (Lluny d'ells portaré la meva vida)
Dans les pleurs et dans les regrets! (En els plors i les enyorances!)
Fleuve dont j’ai vu l’eau limpide, (Riu del que jo he vist les aigües cristal·lines)
Pour réfléchir ses doux attraits, (Per reflectir la seva dolça atracció)
Suspendre sa course rapide, (Suspendre la seva ràpida cursa)
Je vais vous quitter pour jamais. (Us deixaré per sempre)
Aquest primer moviment, allegro, té forma sonata, tot i no tenir pròpiament un tema B; després del desenvolupament tempestuós del tema, l'allegro acaba amb un recordatori del començament de la simfonia.
Veiem i escoltem-ne una interpretació de la NHK Symphony Orchestra de Tokyo dirigida pel director suís Charles Dutoit
Podeu veure la partitura sencera:
dimarts, 10 de març del 2009
Howard Shore - El senyor dels anells - El retorn del rei
Finalment, arribem al desenllaç de tota la trama en la tercera entrega de les pel·lícules, El retorn del rei. És la pel·lícula més llarga i on no es poden decebre les espectatives creades amb les altres dues. A la primera pel·lícula, Shore va estar un mes a Nova Zelanda treballant en i amb el rodatge. A la segona, això no va ser possible i tota la feina es feia entre Wellington i Londres via conferència, anant contra rellotge en tot moment. A la tercera, Shore va tornar a Nova Zelanda, tornant-se a implicar durant un temps en tot el rodatge, i fins i tot sortint com a personatge camuflat en alguna escena.
Aquest tercer film el qualifiquen d'heroic i emocionant. Un 80% de la pel·lícula té música del compositor, música original, i això és gràcies a la traça que Shore té per a desenvolupar els temes musicals, fent-los evolucionar de pel·lícula en pel·lícula. Hi ha molt material reutilitzat: de petits motius en temes anteriors en fa el desenvolupament i són generadors de temes nous i molt importants. En concret, a la Comunitat quan parla Boromir al concili d'Elrond apareix un motiu que es convertirà en el tema principal de Gondor i El retorn del Rei.
El punt culminant de la pel·lícula és quan els merlets s'encenen, el moment d'unió dels homes, i apareix el punt àlgid musical. Per a Virgo Mortensen (Aragorn) és el millor moment de la pel·lícula, i només hi ha imatge i música, sense personatges.
La música de EllaLaranya és diferent de la resta de la trilogia. Per a aquest personatge, Jackson va demanar a Shore que canviés l'estil i utiltizés el que havia emprat en les pel·lícules de Cronenberg, director de cinema amb el que Shore ha col·laborat en moltes pel·lícules, i li va demanar un estil més elctrònic però amb instruments de l'orquestra, com el que havia utiltizat a La Mosca. Shore defineix aquestes escenes i la música que les acompanya com si fossin d'una pel·lícula dins d'una altra pel·lícula. EllaLaranya viu en un món diferent de la resta del Senyor dels Anells, menys terrenal i més electrònic, i Shore aprofita per a instrumentar destacant el metall per sota la corda, augmentant també el nombre de disonàncies.
En quant a la veu solista, tornem a trobar una utilització especial: una veu sola com a contraposició a l'acció trepidant de les imatges en escena. Això succeeix en dos moments:
La cançó d'Arwen en la seva visió amb el fill d'Aragorn també té una història peculiar. Havia d'aprèixer a Les dues torres, però la van traslladar a El retorn del Rei. Aleshores, van pensar que la cançó, interpretada per Arwen (Liv Taylor) no funcionava, i Shore va escriure Ombra i penombra interpretada per Renée Fleming. La cançó d'Arwen no apareix fins a les cases de curació. Aleshores, serveis per a connectar Arwen i Eowyn, i el seu amor per Aragorn.
Encara hi ha una tercera peça interpretada pels propis actors: a l'escena de la coronació d'Aragorn, Vigo Mortensen, idea d'ell mateix.
La cançó final, Els ports grisos, culmina la trilogia. Shore volia una artista estrella, i van pensar en Annie Lennox. Primer Shore va escriure Cap a l'oest, cançó dedicada a un jove director de cinema neozelandès que va morir durant el rodatge d'aquesta darrera pel·lícula, i que incloïa una variació del tema de Minas Tirith. Però no va agradar a Jackson i al final va escriure Els ports grisos.
Es va trigar quatre anys per a enregistra-ho tot, la trilogia, i de les 12 hores de música de les pel·lícules sorgeix la Simfonia d'El Senyor dels Anells, de dues hores de durada.
Escoltem fragments d'aquesta tercera pel·lícula:
Marshalling at Dunharrow
La marxa de Sam i Frodo
El vol des de Edoras
Arrels i començaments
El retorn a Edoras
El pas del calze
Dies de camí
El camí cap a Isengard
El menjar de Orthanc
El drag verd
El somni d'Eowyn
Gollum traició
El palantir
Els ulls de la torre blanca
Les escales de Cirith Ungol
L'elegància de Undomiel
La guàrdia de Shelob
Lleialtat a Denethor
La coronació de plata i or
El sacrifici de Faramir
Anduril, flama de l'oest
El país verd llunyà
El pas de la companyia gris
Master Meriadoc, escuder
Dwimorberg, la muntanya encantada
La crema dels merlets
La invasió d'Osgiliath
Grond, el martell de l'inframón
El coratge de Merry
Els Mumakil
La torre de Cirith Ungol
La pira de Denethor
La tomba dels senescals
La batalla dels camps de Pelennor
El camí dels morts
El pas de Theoden
L'assetjament de Gondor
Les cases de curació
Per Frodo!
La terra d'ombres
Les àligues
La muntanya del Destí
El forat de la mort
La boca de Sauron
Els dies de l'anell
La comunitat reunida
El dia dels ports grisos
La cançó de Bilbo
La cançó de Pippin
La cançó d'Arwen
Aragorn, cançó de la coronació
L'escena de la lluita final per l'anell entre Frodo i Smeagol-Gollum, la destrucció de l'anell
La darrera escena de la pel·lícula, amb la cançó de Lennox, els ports grisos
I la saga s'acaba...Fins que sembla que entre aquest any i el proper estrenaran El Hobbit, i sembla que tindrem més aventures...i més música de Howard Shore.
Aquest tercer film el qualifiquen d'heroic i emocionant. Un 80% de la pel·lícula té música del compositor, música original, i això és gràcies a la traça que Shore té per a desenvolupar els temes musicals, fent-los evolucionar de pel·lícula en pel·lícula. Hi ha molt material reutilitzat: de petits motius en temes anteriors en fa el desenvolupament i són generadors de temes nous i molt importants. En concret, a la Comunitat quan parla Boromir al concili d'Elrond apareix un motiu que es convertirà en el tema principal de Gondor i El retorn del Rei.
El punt culminant de la pel·lícula és quan els merlets s'encenen, el moment d'unió dels homes, i apareix el punt àlgid musical. Per a Virgo Mortensen (Aragorn) és el millor moment de la pel·lícula, i només hi ha imatge i música, sense personatges.
La música de EllaLaranya és diferent de la resta de la trilogia. Per a aquest personatge, Jackson va demanar a Shore que canviés l'estil i utiltizés el que havia emprat en les pel·lícules de Cronenberg, director de cinema amb el que Shore ha col·laborat en moltes pel·lícules, i li va demanar un estil més elctrònic però amb instruments de l'orquestra, com el que havia utiltizat a La Mosca. Shore defineix aquestes escenes i la música que les acompanya com si fossin d'una pel·lícula dins d'una altra pel·lícula. EllaLaranya viu en un món diferent de la resta del Senyor dels Anells, menys terrenal i més electrònic, i Shore aprofita per a instrumentar destacant el metall per sota la corda, augmentant també el nombre de disonàncies.
En quant a la veu solista, tornem a trobar una utilització especial: una veu sola com a contraposició a l'acció trepidant de les imatges en escena. Això succeeix en dos moments:
- durant la lluita davant la ciutat blanca quan apareix Gandalf per intentar salvar els guerrers amb el seu raig de llum cegadora davant l'atac dels Nazgul
- al final, quan Gollum finalment obté l'anell, i la solista torna a ser Renée Fleming
La cançó d'Arwen en la seva visió amb el fill d'Aragorn també té una història peculiar. Havia d'aprèixer a Les dues torres, però la van traslladar a El retorn del Rei. Aleshores, van pensar que la cançó, interpretada per Arwen (Liv Taylor) no funcionava, i Shore va escriure Ombra i penombra interpretada per Renée Fleming. La cançó d'Arwen no apareix fins a les cases de curació. Aleshores, serveis per a connectar Arwen i Eowyn, i el seu amor per Aragorn.
Encara hi ha una tercera peça interpretada pels propis actors: a l'escena de la coronació d'Aragorn, Vigo Mortensen, idea d'ell mateix.
La cançó final, Els ports grisos, culmina la trilogia. Shore volia una artista estrella, i van pensar en Annie Lennox. Primer Shore va escriure Cap a l'oest, cançó dedicada a un jove director de cinema neozelandès que va morir durant el rodatge d'aquesta darrera pel·lícula, i que incloïa una variació del tema de Minas Tirith. Però no va agradar a Jackson i al final va escriure Els ports grisos.
Es va trigar quatre anys per a enregistra-ho tot, la trilogia, i de les 12 hores de música de les pel·lícules sorgeix la Simfonia d'El Senyor dels Anells, de dues hores de durada.
Escoltem fragments d'aquesta tercera pel·lícula:
Marshalling at Dunharrow
La marxa de Sam i Frodo
El vol des de Edoras
Arrels i començaments
El retorn a Edoras
El pas del calze
Dies de camí
El camí cap a Isengard
El menjar de Orthanc
El drag verd
El somni d'Eowyn
Gollum traició
El palantir
Els ulls de la torre blanca
Les escales de Cirith Ungol
L'elegància de Undomiel
La guàrdia de Shelob
Lleialtat a Denethor
La coronació de plata i or
El sacrifici de Faramir
Anduril, flama de l'oest
El país verd llunyà
El pas de la companyia gris
Master Meriadoc, escuder
Dwimorberg, la muntanya encantada
La crema dels merlets
La invasió d'Osgiliath
Grond, el martell de l'inframón
El coratge de Merry
Els Mumakil
La torre de Cirith Ungol
La pira de Denethor
La tomba dels senescals
La batalla dels camps de Pelennor
El camí dels morts
El pas de Theoden
L'assetjament de Gondor
Les cases de curació
Per Frodo!
La terra d'ombres
Les àligues
La muntanya del Destí
El forat de la mort
La boca de Sauron
Els dies de l'anell
La comunitat reunida
El dia dels ports grisos
La cançó de Bilbo
La cançó de Pippin
La cançó d'Arwen
Aragorn, cançó de la coronació
L'escena de la lluita final per l'anell entre Frodo i Smeagol-Gollum, la destrucció de l'anell
La darrera escena de la pel·lícula, amb la cançó de Lennox, els ports grisos
I la saga s'acaba...Fins que sembla que entre aquest any i el proper estrenaran El Hobbit, i sembla que tindrem més aventures...i més música de Howard Shore.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
