Incomunicació

En l'article d'avui no hi haurà música per escoltar o veure, però hi haurà molta música d'una altra manera. Us vull explicar una història que vaig viure dissabte passat i que m'ha fet reflexionar de manera que avui finalment m'he decidit a posar-la aquí. Potser serà com la mateixa història, incomunicada, però intentar-ho si més no em deixarà més tranquil·la i em donarà l'oportunitat d'expressar-me.

Recordeu el post del 13 de febrer sobre la sonata Kreutzer de Beethoven i el vídeo de Pinchas Zukerman i el poder de la música? Recordeu la frase de Beethoven al mateix article i el seu comentari sobre què vol expressar el músic quan escriu una partitura? Podeu pensar en el poder de la banda sonora de Tiburón a l'hora de fer-nos sentir inquiets i amb por? O qualsevol altra situació on la música exerceix el seu poder comunicatiu?

Us proposo llegir aquest article, no té desperdici. I un cop dit això...

Dissabte nit em van convidar a un directe d'un grup de pop menorquí-català. La música que fan és molt intimista, delicada, amb arrels mediterrànies. Les lletres són molt interessants, la veu la posen els dos components menorquins, un noi i una noia, l'acompanyament el fan amb guitarra, violí, violoncel i percussió. El local era gran, d'un poblet de la província de Girona, on hi havia una pantalla gegant a l'escenari. El concert va començar una mica més tard...s'havia d'acabar el partit del dissabte... Un cop fetes les proves de so i comprovat que tot estava en ordre, les pantalles de televisió es van apagar i va començar el concert. L'ambient al bar era distès, amb una mica de curiositat, però amb ganes de "marxa" de dissabte a la nit. Però en començar, la música era tranquil·la, i això va xocar amb l'ambient. Algú va parar atenció al que sonava, però la majoria de la gent tenia ganes de moure's, xerrar, riure, beure...Les converses no es van aturar, tot i que en algun moment prestaven atenció al que estava succeint al seu voltant, però una mínima atenció. L'oportunitat que van tenir els músics va ser mínima. Fins i tot la noia que els havia de seguir a l'escenari comentava "la jugada" i els nervis i l'emoció amb tota la patum que havia portat amb ella...

El grup ho va continuar intentant, però la comunicació era inexistent. Els llenguatges que es parlaven en aquell local eren totalment diferents. La beguda seguia corrent...i el billar i el futbolí cridaven a gresca...! Després d'intentar-ho durant gairebé una hora, el grup es va despedir. Els aplaudiments havien estat mínims, per guardar les aparences tota l'estona...Aleshores, amb el sentiment de frustació a la cara de tots 5, el bateria va parlar, i com ho va fer! A través del seu instrument, un bombo, una caixa, dos plats i dos baquetes, i moltes ganes de dir coses. Va fer un solo que potser va durar 10 minuts, i on tot el bar va quedar bocabadat, això és el que volien! Marxa! Els aplaudiments i els crits d'alegria no van parar...però la cara del percusionista i de tot el grup era un poema. Qui fos capaç de traduir a paraules tot el que es van dir en aquells deu minuts de ritme, força, frustació...no van entendre res.

La música és un art, i com tot art, molt subjectiu i no sempre fàcil de comprendre. Cal que hi hagi una sintonia entre qui interpreta i el públic. La famosa màgia de l'escenari en aquest cas no es va produïr. Van ser els músics? No feien música de qualitat? O va ser el públic que no va rebre el que volia? Diuen que el client sempre té la raó...deixeu-me discrepar. Les conclusions que es poden treure les deixo a les vostres mans, jo ja he tret les meves. Però segur que val la pena reflexionar-hi una mica.

No he fet referència al grup, vosaltres mateixos.