Richard Strauss és un dels compositors postromàntics més importants. El seu poema simfònic Also sprach Zarathustra del 1896 està inspirat en el llibre del mateix nom del filòsof alemany Friedrich Nietzsche i el seu concepte de "superhome", amb una cita al començament de la composició: la música ha somiat massa temps; volem fer-nos somiadors desperts i conscients.
La genialitat del compositor ve de la senzillesa dels elements del llenguatge musical que utilitza, lligat a una instrumentació poderosa i brillant: un orgue en el seu registre més greu, trompetes, timbales, i una gran orquestra del segle XX.
L'escoltem:
I podem fer-ne el següent esquema (els valors són relatius i no coincideixen amb la realitat, però és només un esquema visual):
La pel·lícula d'Stanley Kubrick del 1968 és un referent del cinema i en els seus més de 40 anys no ho ha deixat de ser. La utilització de la música de Richard Strauss per a les primeres escenes quan l'home és un homínid i comença a prendre consciència és una imatge que resta a la nostra ment. Corre el ruor d'una curisositat, però no l'he pogut corroborar al 100%: diuen que Kubrick havia demanat a Carl Orff que fes la banda sonora de la pel·lícula, però després ho encarrega a Alex North. Finalment, però, el muntatge previ que s'havia realitzat abans que arribés la partitura encarregada utiltizant fragments de música clàssica i degut a malentesos entre el director i el compositor, es decideix que la versió de música clàssica serà la versió final desestimant les noves composicions.
dimarts, 27 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada