La improvisació lligada a la música clàssica ja hem vist que té un enllaç directe amb el jazz. Bach és un dels autors utilitzats, però no l'únic. En aquest escrit us proposo una versió molt especial d'un concert per a piano de Mozart. Chick Corea és pianista i compositor de jazz, gaudeix de renom internacional i té una discografia prou àmplia. Bobby McFerrin és vocalista i director d'orquestra, molt influenciat pel jazz. Té una veu molt especial sabent utilitzar un registre molt ampli, de fins a 4 octaves. Ha col·laborat amb altres músics i la seva incursió a la música clàssica tant apareix en aquest concert com amb el violoncelista Yo-Yo Ma.
L'enregistrament que podrem sentir a continuació forma part d'un concert realitzat el 1996 amb la Saint Paul Chamber Orchestra, on interpreten dos concerts de Mozart i una improvisació sobre una sonata del mateix autor. Comença amb un preludi amb la veu de Bobby McFerrin, seguit per Chick Corea al piano i el concert. La interpretació que ens fan no és "purista" des del punt de vista clàssic, però aquí rau la gràcia de la mateixa. I especialment a la cadença, que agafant l'estil propi del pianista ens fa una proposta en clau de jazz. De fet, les cadences originalment eren interpretades lliurement pels instrumentistes solistes i podien desenvolupar la seva creativitat, cosa que Chick Corea aplica a partir dels 12 minuts i 47 segons.
Beethoven és un dels compositors que va escriure la cadença del mateix concert i que s'utilitza molt sovint. Ara us proposo escoltar un altre cop el mateix moviment amb una interpretació més "clàssica", feta per Martha Argherich i amb aquesta cadença:
A la pel·lícula de Milos Forman Amadeus també apareix la introducció del concert, just abans que aparegui l'entrada del piano. I està relacionada amb un moment especial per Mozart, d'extrema duresa i fins i tot por. La música queda tallada en un punt amb una altra de les peces extraordinàries de Mozart, un tall molt petit de l'òpera Don Giovanni, just quan apareix el fantasma del Commendatore al 2on acte. I això no és casualitat, totes dues tenen la tonalitat de re menor, una tonalitat molt especial per a Mozart, lligada a la pèrdua i als sentiments de tristesa més extrems. Tot i l'extensió de la seva obra, en molt pocs cassos la utilitza, i aquestes són dues de les poques obres que la tenen en comú. Més endavant ja tornarem al tema, queda pendent...
Mirem el fragment de la pel·lícula:
divendres, 30 de gener del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada